Sobre aquest tema se n’ha parlat tantíssimes vegades que, sincerament, costa fer entendre que encara queden per aclarir moltes temes, que en gran part continuen, avui, com ho estaven fa cinc anys. Perquè aquest és el marge de temps acomplert des que la Comissió Europea apostés, l’octubre del 2011, per incloure el corredor mediterrani dins de la xarxa prioritària de transports. Una proposta que fou secundada el desembre del 2012 pel comité de Transport del Parlament Europeu, i finalment aprovada per la cambra europea a principis del 2013. Un acord que inclou fins a un 40% de finançament per a les actuacions dins d’aquest corredor. Tres anys de tràmits durant els quals els comissaris de transport europeus varen desestimar entre altres qüestions la construcció d’un nou túnel de gran capacitat a través dels Pirineus, la insistent aspiració del govern espanyol que durant tot aquest temps no ha deixat de pressionar per prioritzar el corredor atlàntic enfront del mediterrani.

L’actual ministra de Foment, Ana Pastor, repeteix allà on va que el seu govern aposta pel corredor mediterrani, però les xifres no diuen el mateix. Cert és que abans Magdalena Álvarez i ara la ministra de Rajoy han contribuït a emboirar i confondre a l’opinió pública sobre les dates de finalització, el traçat o les estacions de passatgers del corredor mediterrani. Perquè l’únic que sabem és que no sabem res, que no estan clars els terminis, ni si els valencians tindrem aquesta infraestructura preparada algun dia. Una situació semblant es troba en el tram ferroviari Vandellòs – Tarragona. Un dels pocs on encara se circula en via única de la xarxa de gran recorregut de l’estat, i baula principal per a l’articulació de tot l’Arc Mediterrani. Segons alguns càlculs, la factura global per a acabar les obres del corredor en aquest tram podria estar al voltant de 400 milions d’euros¹. Un 10% dels 4.000 milions anuals dedicats en els pressupostos dels darrers anys a l’alta velocitat. És impressionant que aquest corredor, que és el que té sentit, puga dependre d’aquests 400 milions, de si es pot fer o no, en comparació a tot el que es fa en altres punts amb l’alta velocitat. Per no parlar del que es vol fer passar com a corredor mediterrani quan es reserven partides pressupostàries per aquest concepte. Per exemple, s’hi inclou el Bobadilla-Granada d’alta velocitat, i això és per a anar de Madrid a Granada; i així més actuacions, que són tot un seguit d’obres per a connectar el corredor amb Madrid, no per a fer el corredor en si.

La insistència a confondre el corredor mediterrani amb altres que no ho són ha permès que fins i tot en Alacant, el Ministeri de Foment dedicara una jornada a parlar sobre aquest tema, quan en realitat es parlava de l’alta velocitat i de la línia Alacant – Castella la Manxa – Madrid, amb ponents d’aquests territoris. Precisament, on el corredor mediterrani encara presenta grans incògnites, on l’Euromed circula en molts trams en via única entre Alacant i Villena, i resten per concretar terminis i traçats per solucionar l’entorn ferroviari al voltant de l’Encina.

La diversitat interpretativa i la manca d’informacions fiables sobre el corredor mediterrani al seu pas pel País Valencià han generat confusió i manca de precisió per al debat sobre les infraestructures de transport valencianes. Per exemple, és encara sorprenent trobar en els plans del Ministeri de Foment la connexió en alta velocitat per la costa entre València i Alacant com a objectiu a llarg termini, i en canvi no s’aborden altres solucions més lligades a la realitat dels territoris dels quals parlem. Per exemple, de com fer arribar la xarxa ferroviària de rodalies de València fina l’àrea de la Marina Alta, o de les millors (i possibles) solucions per a la connexió de Benidorm amb l’aeroport d’Alacant – Elx.

Pau Caparrós
Director de l’Institut Ignasi Villalonga d’Economia i Empresa
Professor associat de Sociologia a la Universitat de València

¹ L’eix Castelló-Tortosa-Tarragona, Institut Ignasi Villalonga (2013) p. 66

Altres articles publicats a «L’espai de»

Una experiència docent a Moçambic (Elisa Bosch)
Valors educatius de la Lliga de Debat de Secundària i Batxillerat (Loles Sanjuán)
Platja, xancles i, per què no, cursos d’estiu (Irina Sánchez)
Via Universitària, una enquesta per saber qui i com són els estudiants universitaris (Elena Sintes)
Els MOOC avui. Perspectives des de la segona edició de XarxaMOOC (Robert Escolano i José Collado)
Els cursos intensius de català per a estudiantat estranger: una experiència modèlica del multilingüisme autocentrat (Rafael Castelló i Alfons Esteve)
Tecnologies de l’empoderament i la participació per als joves, amb els joves (Dolors Reig)
La cooperació universitària, en perill d’extinció (Joan Viñas)
La comunicació digital des de la Universitat (Meius Ferrés)
Universitat i empresa periodística: el vincle necessari (Josep Lluís Micó Sanz i Andreu Casero Ripollés)
Seguretat lingüística i internacionalització (Isabel Vázquez)
Les biblioteques virtuals universitàries (Pep Torn)
La universitat com a comunitat d’emprenedors (Jaume Armengou)
La cultura i la ciutat: l’impacte de l’oferta cultural de l’UJI a Castelló i el seu entorn (Wenceslao Rambla)
Universitat i territori (Joaquim M. Puigvert)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)
La contribució de la formació virtual a la Universitat d’Andorra (Florenci Pla)
La tecnologia no és d’incumbència exclusiva dels tecnòlegs (Faraón Llorens)
Un esforç que val la pena (Cristian Palazzi)
Les habilitats dialèctiques, clau de futur (Marisol Marqués)
La responsabilitat social corporativa a la Universitat (Carmen Parra)
El llibre digital, paradigma de la tecnologia disruptiva (Josep Maria Vinyes)
La fibra òptica i el futur d’Internet (Ivana Gasulla)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)