«Portem molts anys lluitant per una causa. Aquesta causa, es coneix amb el nom de democràcia. Però, què és la democràcia? És el sistema actual, el sistema de fa 100 anys, el que imperava a l’Antiga Grècia? Com deia Robert Dahl, la democràcia és un ideal, i per tant quelcom inabastable, inassolible. Llavors, si és quelcom inabastable, inassolible, per què ens interessa construir nous règims democràtics? Doncs perquè, per molt inabastable que sigui, la democràcia és un referent que orienta la nostra acció. Avui dia, la nostra societat democràtica es regeix a partir de dos valors: el de la igualtat i el de la llibertat. En altres paraules, la igual llibertat. I aquests dos valors són els que fan que avui dia, puguem parlar de democràcia com al règim imperant. Bona tarda, em dic Ariadna Romans, i juntament amb el meu equip…»

Aquestes van ser les primeres paraules que vaig pronunciar a la XII edició de la Lliga de Debat de la Xarxa Vives. Pels qui no ho sapigueu, una lliga de debat és l’excusa que fan servir els amants de l’oratòria per reunir-se i fer el que més els agrada: discutir. Com que l’esdeveniment s’ha d’organitzar una mica per evitar que fem igual que al cafè i ens deixem endur per les branques, cada any es proposa una pregunta, entorn la qual gira tota la competició. Aquest any, la pregunta va ser:

«Cal demostrar uns mínims coneixements polítics per tenir dret a vot?»

Quan en David, la Núria, la Laia, l’Oriol i jo vam saber que havíem estat seleccionats per la competició, ens vam reunir amb en Marcel, el capità, per iniciar el que seria, sense cap mena de dubte, un camí difícil. Vam iniciar la preparació setmanes abans de la lliga, i la veritat és que cap de nosaltres hauria pensat que podria ser tan complicat. Al final de cada trobada estàvem exhausts però el pitjor era que no podíem treure’ns la pregunta del cap en tot el dia. Malgrat les nostres pèssimes capacitats d’orientació en l’ús del transport públic i les llargues hores de treball a les aules d’estudi al final, l’esforç va valdre la pena. De semifinals a la final, i de la final a guanyadors. Nosaltres, un equip format per sis rarets que adoraven portar la contrària a tothom. Vam tornar al tren amb el títol de guanyadors, però el que vam guanyar aquella setmana va ser molt més que això.

El més important de la història, tanmateix, no és l’experiència d’aquests sis rarets (que també), sinó el perquè del rebombori que cada any una de les universitats de la Xarxa Vives decideix tirar endavant. Per què és important que joves dels Països Catalans ens fem preguntes sobre temes d’actualitat? En quin moment una colla de joves universitaris s’abstenen d’anar a classe una setmana per passar-la discutint amb altres companys i companyes sobre la importància del dret a vot, la incidència de les noves tecnologies a les nostres vides o els corrents migratoris i la seva regulació?

Doncs en el moment on veuen la importància del raonament, de la oratòria i del millorament d’aquestes aptituds, que no són plenament potenciades a la seva vida quotidiana. Vivim en un món on les paraules regeixen les nostres vides, i és important saber usar-les per a «triomfar». Com creieu que un polític, un economista, un advocat, un professor, un comercial o un investigador duen a terme la seva tasca si no és per mitjà de les paraules? Tots sabem parlar, però no tots sabem orar. I la oratòria, com molts diuen, és la clau de l’èxit. La clau de l’èxit pels dos components intrínsecs que té: la forma i el contingut. Per una banda, a tots ens agrada escoltar a algú que s’expressa amb una bona retòrica i, per l’altra, és important ser capaç de manifestar les idees que hom defensa, sempre amb ordre, lògica i sentit argumental. A partir del domini d’aquestes dues, hom esdevé un orador, el que significa que no només parla, sinó que la forma i el contingut de les seves paraules són de grata escolta per tot aquell qui, potser sense cap altre remei, es veu obligat a escoltar-lo.

És important que els joves no deixin de fer-se preguntes. I això no ho dic jo, ni el CIS, ni cap autor rellevant a la humanitat. Vivim en una societat on es valora, per sobre de tot, l’eficiència. Vivim en constant pressió per assolir el màxim resultat en el mínim temps possible, la màxima explotació de les nostres capacitats usant els mínims recursos. I així, sotmesos a aquesta constant pressió, sovint no destinem suficient temps a la reflexió. Per què fem el que fem? Per què no destinem els nostres esforços en una altra cosa? Val la pena el que estic fent? M’està aportant quelcom positiu? Ho està aportant a algú? Quines conseqüències tindrà per a mi o pels altres? No estem acostumats a fer-nos preguntes i, en cas que ens les fem, no els donem la importància que mereixen. Prendre consciència de les coses és el primer pas per orientar la nostra acció cap a allò que volem assolir, però no ho aconseguirem sense la prèvia reflexió. Tal i com deia un empordanès, «l’home és un animal de costums». Acostumem-nos, doncs, a fer-nos preguntes, a reflexionar. Perquè, quina millor costum podem adquirir que la de pensar?

Només mitjançant les preguntes aconseguirem comprendre, si és que realment podem fer-ho. L’oratòria, el debat, el raonament i la reflexió són algunes de les eines que tenim per fer-nos preguntes. Fer-se preguntes significa deixar el temps de banda i centrar-se en un assumpte concret, específic (sovint irrellevant), i destinar tots els teus esforços en intentar comprendre’l, cosa que no tenim mai garantida des d’un inici. I tot això, es troba lluny dels criteris d’eficiència que se’ns exigeixen constantment.

El sistema educatiu actual no potencia que els alumnes desenvolupin totes aquelles aptituds ni aquella actitud necessària per a fer-se preguntes. L’oratòria, per superficial que sembli, ens en dóna les bases. L’oratòria, com hem mencionat anteriorment, ens permet estructurar els conceptes de la nostra ment, donar forma a les noves idees que tenim i, per sobre de tot, ens ajuda a ser capaços de transmetre als altres allò que defensem. En el món on vivim, és tan important tenir una idea com dur-la a terme com explicar-la i difondre-la. El sistema educatiu actual no potencia suficientment aquestes aptituds i, així, trobem llicenciats universitaris incapaços d’explicar una idea de manera ordenada davant d’un públic regular. L’oratòria, com a activitat, bé sigui a nivell laboral o acadèmic, ens dóna la possibilitat de desenvolupar aquestes habilitats i convertir-les en aptituds, que més endavant desembocaran en una actitud.

Per això i molt més, és important que les universitats donin suport a la promoció de les lligues de debat doncs, més enllà de ser una gran experiència pels seus participants, els brinda la possibilitat d’adquirir o potenciar, entre moltes altres les seves capacitats de raonament, estructura i exposició.

Ariadna Romans i Torrent
Estudiant de 1r curs del Grau en Ciencies Polítiques i de l’Administració a la Universitat Pompeu Fabra i col·laboradora de Pompeunomics, on es va publicar originalment l’article.

Altres articles publicats a «L’espai de»

Sense notícies del corredor mediterrani (Pau Caparrós)
Una experiència docent a Moçambic (Elisa Bosch)
Valors educatius de la Lliga de Debat de Secundària i Batxillerat (Loles Sanjuán)
Platja, xancles i, per què no, cursos d’estiu (Irina Sánchez)
Via Universitària, una enquesta per saber qui i com són els estudiants universitaris (Elena Sintes)
Els MOOC avui. Perspectives des de la segona edició de XarxaMOOC (Robert Escolano i José Collado)
Els cursos intensius de català per a estudiantat estranger: una experiència modèlica del multilingüisme autocentrat (Rafael Castelló i Alfons Esteve)
Tecnologies de l’empoderament i la participació per als joves, amb els joves (Dolors Reig)
La cooperació universitària, en perill d’extinció (Joan Viñas)
La comunicació digital des de la Universitat (Meius Ferrés)
Universitat i empresa periodística: el vincle necessari (Josep Lluís Micó Sanz i Andreu Casero Ripollés)
Seguretat lingüística i internacionalització (Isabel Vázquez)
Les biblioteques virtuals universitàries (Pep Torn)
La universitat com a comunitat d’emprenedors (Jaume Armengou)
La cultura i la ciutat: l’impacte de l’oferta cultural de l’UJI a Castelló i el seu entorn (Wenceslao Rambla)
Universitat i territori (Joaquim M. Puigvert)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)
La contribució de la formació virtual a la Universitat d’Andorra (Florenci Pla)
La tecnologia no és d’incumbència exclusiva dels tecnòlegs (Faraón Llorens)
Un esforç que val la pena (Cristian Palazzi)
Les habilitats dialèctiques, clau de futur (Marisol Marqués)
La responsabilitat social corporativa a la Universitat (Carmen Parra)
El llibre digital, paradigma de la tecnologia disruptiva (Josep Maria Vinyes)
La fibra òptica i el futur d’Internet (Ivana Gasulla)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)