Sis anys de MOOC

Molts assenyalen com a principi dels MOOC el conegut curs en línia Introduction to Artificial Intelligence, organitzat per Sebastian Thrun i Peter Norvig en la Universitat de Stanford el 2011, amb 160.000 persones inscrites; però hem de reconèixer que les anteriors propostes de George Siemens i Stephen Downes, com CCK08 (Connectivism & Connective Knowledge), un curs per a 24 persones que es va obrir al públic i va rebre quasi 2.300 inscripcions, a més del fet que Dave Cormier encunyara el terme MOOC el 2008, ens serveixen per a identificar els orígens del fenomen. Els dos models també ens serveixen per a introduir les dues categories principals: els XMOOC, basats en la plataforma i en els continguts; i els CMOOC, basats en l’establiment de connexions i la creació de materials per part de l’alumnat. Pedro Pernías i Sergio Luján (2013) ens fan un recorregut complet sobre aquests conceptes.

Encara que per a moltes persones encara semble una última tendència en tecnologia educativa, el MOOC representa un fenomen que ja ha desenvolupat diferents variants, múltiples exemples i experiències i infinitat de publicacions i anàlisis entorn del concepte. Fins i tot podem afirmar que, seguint el cicle de les innovacions tecnològiques, amb una espectacular corba de creixement i superada l’etapa del desencantament, on el mateix Siemens assumia que si el 2012 havia sigut l’any dels MOOC, el 2013 en seria l’antítesi, ens trobem en una etapa de maduració i anàlisi, on els principis inicials no són tan estables i trobem noves divisions i fins i tot sigles per a descriure les noves possibilitats (per exemple POOC, Personalized Open Online Course; MOOLE, Massive Open Online Learning Experiencie; SPOC, Small Private Online Course…), noves propostes, i sobretot una bibliografia àmplia. És tal l’expectació que s’acaben de publicar els preprints del número 44 de la revista Comunicar «MOOC (Cursos masivos abiertos en línea): interactividad comunicativa y multimedias» amb una repercussió «massiva».

Claus per al desenvolupament

Entre les múltiples anàlisis identifiquem una sèrie d’aspectes fonamentals per a l’assentament d’aquesta pedagogia i l’empreniment de noves experiències:

Disseny instruccional
Moltes de les crítiques que es plantegen a la majoria dels cursos és la falta d’un disseny instruccional. Recentment, Jordi Adell i Miguel Zapata-Ros s’han fet ressò de l’anàlisi per a la revista Computers & Education d’Anoush Margaryan, Manuela Bianco i Allison Littlejohn, titulat Instructional quality of Massive Open Online Courses (MOOCs) on confirmen aquestes mancances «…the majority of MOOCs scored poorly on most instructional design principles. However, most MOOCs scored highly on organisation and presentation of course material. The results indicate that although most MOOCs are well-packaged, their instructional design quality is low».

Encara que estiguem d’acord amb aquests resultats, hem d’anotar que moltes de les experiències en e-learning no van tenir la mateixa atenció, facilitada en aquest cas pel caràcter obert. A més, si plantegem aquests mateixos criteris, una gran part de les assignatures de l’EEES demostrarien les mateixes mancances.

La subdivisió en múltiples tipologies respon en molts casos a aquesta necessitat de definir un model educatiu. A més, el model connectivista està encara en desenvolupament i el basat en les plataformes sí que respon a les crítiques esmentades abans. És important continuar experimentant, i en aquest sentit és molt interessant la confluència de models proposada per Matt Crosslin, com podem veure en el diagrama següent:

Designing a Dual layer cMOOC/xMOOC, de Matt Crosslin (2014)

Reconeixement?
No tant de l’alumnat (ja s’han articulat noves fórmules més enllà de les insígnies i el reconeixement concret), també del professorat i equips docents que s’han embarcat en aquestes experiències.

Rendibilitat i viabilitat econòmica
De les primeres inversions milionàries hem passat a uns cursos low cost, ja que s’han perfilat les dinàmiques i s’han generalitzat les eines per a dissenyar-los. Molts estudis dubten d’aquesta rendibilitat i aconsellen a les entitats privades que n’abandonen el desenvolupament. No obstant això, Fernando Trujillo, Jordi Adell i Francesc Llorens ja recordaven en un hangout de 2013 per a l’experiència #mooc24h que tant la premsa com la música i el cinema cerquen un model productiu d’Internet, quasi des de la seua creació, i encara no l’han trobat. Sí que és clar que el MOOC, dins del corrent de l’Open Access i l’OCW poden ser una tasca de la universitat pública per a la difusió del coneixement, a més d’una interessant estratègia de difusió de la seua recerca i docència.

Experiències en l’àmbit de la Xarxa Vives

El web Open Education Europa ens ofereix dades sobre MOOC a Europa fins a setembre de 2014, on Espanya continua sent l’estat amb més propostes (256 sobre 770, i 22 sobre 68 al setembre). A més del gràfic, és important analitzar les dades arreplegades.

El consorci http://ecolearning.eu/ va celebrar a la fi de novembre de 2014 la 1st International Conference MOOCs: Present and Future. International Perspectives amb interessants aportacions a l’estat actual dels MOOC. La Universitat Politècnica de València (UPV) és, des de novembre de 2014, membre d’edX, una de les principals plataformes de MOOC, amb l’adaptació d’experiències anteriors, com el cursos Preparació nivell C1 (Suficiència) i Preparació nivell C2 (Superior) de Valencià, i creant-ne altres de nous.

La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) és, des de març de 2013, la primera universitat de l’estat espanyol membre de Cousera, l’altra plataforma de referència internacional de MOOC. Més de 150.000 inscrits han sumat, en conjunt, cursos com Pre-calculus, Digital Systems – Sistemas Digitales: De las puertas lógicas al procesador, Corrección y Estilo en Español, i Egiptología (Egyptology).

Precisament aquest últim ha estat un dels 14 MOOC que han rebut un ajut de l’Agència de Gestió d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR) per al curs 2013-2014. Entre més de 100 projectes presentats, AGAUR va triar 14 MOOC de diverses universitats, els quals han constituït el projecte de recerca 14MOOCs14. Per no ser exhaustius, voldríem destacar projectes com English for teaching purposes (UAB), Investigación científica 2.0.1: procesos clave en una sociedad digital (UdG), allotjat en Miríada X, la plataforma d’Universia, amb gran projecció a Sud-amèrica, La 3ª edad de oro de la TV (UPF), també en la mateixa plataforma, Approaches to Machine Translation: Rulebased, Statistical and Hybrid (UPC) i Tandem MOOC (UOC). Mereix un esment especial el curs organitzat per la Xarxa Vives d’Universitats sota la coordinació de la Universitat d’Alacant (UA), XarxaMOOC: Introducció al llenguatge d’especialitat en les universitats de llengua catalana. Eines digitals per als futurs estudiants de la Xarxa Vives d’Universitats, el primer MOOC en català de llenguatge especialitzat.

Després de la primera edició iniciada al desembre de 2014, es desenvolupa actualment la segona edició de XarxaMOOC, amb l’objectiu de continuar proporcionant als inscrits un primer contacte amb el llenguatge d’especialitat i la terminologia en català dels principals estudis superiors i, a més, oferir-los una visió general dels elements culturals més representatius (sistema educatiu, geografia i turisme, llengua, mitjans de comunicació, etc.) del conjunt de territoris que comprenen les universitats de la Xarxa Vives. En aquest cas, partim de la fructífera experiència de la primera edició i el suport de docents i exalumnes que volen aprofitar els continguts en obert sobre els llenguatges d’especialitat, com també de tots els materials, enfocats a diferents àrees de coneixement, que s’ofereixen des del principi de curs, on podem trobar 100 vídeos de contingut docent, sobre terminologia, de recomanacions de recursos i blogs, i minientrevistes a especialistes (com ara Josep Massot, Laura Borràs, Jaume Cabré, Jaume Vernet, Joaquim M. Puyal o Vicent Partal, entre d’altres).

Com podem veure, el fenomen MOOC és ben viu i amb un horitzó de creixement indubtable.

Robert Escolano López
José Rovira Collado
Universitat d’Alacant

Altres articles publicats a «L’espai de»

Els cursos intensius de català per a estudiantat estranger: una experiència modèlica del multilingüisme autocentrat (Rafael Castelló i Alfons Esteve)
Tecnologies de l’empoderament i la participació per als joves, amb els joves (Dolors Reig)
La cooperació universitària, en perill d’extinció (Joan Viñas)
La comunicació digital des de la Universitat (Meius Ferrés)
Universitat i empresa periodística: el vincle necessari (Josep Lluís Micó Sanz i Andreu Casero Ripollés)
Seguretat lingüística i internacionalització (Isabel Vázquez)
Les biblioteques virtuals universitàries (Pep Torn)
La universitat com a comunitat d’emprenedors (Jaume Armengou)
La cultura i la ciutat: l’impacte de l’oferta cultural de l’UJI a Castelló i el seu entorn (Wenceslao Rambla)
Universitat i territori (Joaquim M. Puigvert)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)
La contribució de la formació virtual a la Universitat d’Andorra (Florenci Pla)
La tecnologia no és d’incumbència exclusiva dels tecnòlegs (Faraón Llorens)
Un esforç que val la pena (Cristian Palazzi)
Les habilitats dialèctiques, clau de futur (Marisol Marqués)
La responsabilitat social corporativa a la Universitat (Carmen Parra)
El llibre digital, paradigma de la tecnologia disruptiva (Josep Maria Vinyes)
La fibra òptica i el futur d’Internet (Ivana Gasulla)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)