Quan la política oblida que la seva prioritat són les persones, els problemes tendeixen a agreujar-se. Aquest fenomen és fa palès especialment en temps de crisi, quan canvien les línies estratègiques de l’actuació de qualsevol govern, i saber distingir entre els problemes esdevé clau per encertar en establir les prioritats.

Les retallades del pressupost de cooperació al desenvolupament per part de l’Estat espanyol són una mostra de com s’ha decidit gestionar la situació actual. Però aquest símptoma és només un dels que delaten una malaltia amb altres manifestacions, com la tendència a suprimir el paper de les universitats com actors de cooperació o la desaparició de la cooperació descentralitzada, que concentra els fons en l’administració estatal.

Durant anys, les universitats s’han acreditat com agents de la cooperació a través d’una tasca molt especialitzada. Una tasca en la qual es posa a treballar el coneixement com un factor decisiu per a multiplicar l’impacte de la inversió en qualsevol racó del planeta. A més, les universitats assumeixen pressupostàriament l’assessorament tècnic dels seus projectes de cooperació (mentre que les ONGD han de contractar-lo), per la qual cosa prescindir de les universitats en aquest àmbit és un evident error estratègic.

Les universitats han fet una aposta per la cooperació i n’han dedicat recursos per a establir estructures estables. En un sector que precisa confiança i projectes de llarga durada, seria inadmissible excloure les universitats com actors de cooperació, independentment de la dotació pressupostària dels projectes. El grau professional i d’especialització dels programes universitaris de cooperació al desenvolupament contribueix a enaltir el país en l’àmbit internacional.

Com a interlocutores de les élites dels països contraparts, les universitats esdevenen rendibles a llarg termini, en possibilitar la millora de la formació a les empreses. Aquesta circumstància, en el passat un avantatge competitiu, esdevé actualment una necessitat per als països on es treballa, perquè les universitats pròpies estan en risc de desaparició per la manca de nous professors. Està en joc, per tant, la decapitació intel·lectual d’aquests països.

D’altra banda, cal destacar que en plena crisi, els únics actors de cooperació que han incrementat els seus pressupostos en aquest àmbit són les universitats. D’acord amb les dades de seguiment del Pla Anual de Cooperació Internacional (PACI), les universitats de la Xarxa Vives hi van aportar l’any 2010 més de 4,2 milions d’euros, si es valoritzen tots els recursos destinats. Contra l’evidència d’aquestes dades, el PACI 2011 ens dóna els pitjors auguris: l’única al•lusió a la Universitat es fa en presentar el Pla d’Acció d’Educació per al Desenvolupament, on només es preveu «l’establiment de mecanismes i actuacions que permeten la incorporació paulatina a aquest programa de les comunitats autònomes i entitats locals, així com la Universitat».

Per tant, aquesta concepció de la cooperació deixa les universitats com actors, si més no, secundaris. No només s’obvien les indicacions de la UE, sinó que –i sobretot- s’obliden deliberadament les aportacions de les institucions d’educació superior. Un bon exemple són les universitats de la Xarxa, que a més de desenvolupar projectes propis han desenvolupat programes conjunts. La reconstrucció als anys 90 del sistema d’educació superior a Kosovo, i durant els darrers anys el Programa Algèria Universitats, en són la prova.

En definitiva, les universitats han contribuït a l’enfortiment de la cooperació internacional des de l’Estat espanyol. És injustificable, per tant, que el nou model oblidi els actors que han bastit la cooperació més especialitzada i rendible econòmicament, quan més precís és rendibilitzar cada euro que s’hi dedica. Si no encertem en definir les prioritats, farem més grans els problemes. També en aquest àmbit.

Joan Viñas i Salas
Vicepresident I de la Xarxa Vives d’Universitats
* Article publicat al diari El Punt-Avui el 6 de juliol de 2012.
(Vegeu la versió en espanyol)

Altres articles publicats a «L’espai de»

La comunicació digital des de la Universitat (Meius Ferrés)
Universitat i empresa periodística: el vincle necessari (Josep Lluís Micó Sanz i Andreu Casero Ripollés)
Seguretat lingüística i internacionalització (Isabel Vázquez)
Les biblioteques virtuals universitàries (Pep Torn)
La universitat com a comunitat d’emprenedors (Jaume Armengou)
La cultura i la ciutat: l’impacte de l’oferta cultural de l’UJI a Castelló i el seu entorn (Wenceslao Rambla)
Universitat i territori (Joaquim M. Puigvert)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)
La contribució de la formació virtual a la Universitat d’Andorra (Florenci Pla)
La tecnologia no és d’incumbència exclusiva dels tecnòlegs (Faraón Llorens)
Un esforç que val la pena (Cristian Palazzi)
Les habilitats dialèctiques, clau de futur (Marisol Marqués)
La responsabilitat social corporativa a la Universitat (Carmen Parra)
El llibre digital, paradigma de la tecnologia disruptiva (Josep Maria Vinyes)
La fibra òptica i el futur d’Internet (Ivana Gasulla)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)