En els darrers vint-i-cinc anys la relació entre les universitats i el territori ha experimentat grans transformacions derivades  de l’expansió del sistema universitari; expansió que ha aprofundit el procés de democratització social de la universitat. En efecte, per sort,  ja queda molt lluny aquell mapa universitari espanyol  (que té el seu origen en l’Estat liberal centralista de mitjans segle XIX) que es reduïa pràcticament a deu universitats de les quals només una (la de Madrid, anomenada significativament Universidad Central) gaudia d’estudis de doctorat.  Ja va quedant lluny, també,  el temps en què els territoris de parla catalana només existien dues universitats: la de Barcelona (que compartia districte universitari amb les Illes Balears) i la de València. Les coses han canviat radicalment. També la composició social de les universitats. La vella universitat elitista a la qual pràcticament només hi podien accedir els sectors socials més benestants hem passat a una universitat més oberta i diversificada socialment.

Ens cal aprofundir en les múltiples conseqüències que ha tingut sobre el territori l’expansió del sistema universitari, més enllà de fer més accessible l’educació superior i la formació dels futurs professionals i més enllà, també,  de l’increment de la producció científica que aquesta ha suposat. Perquè ja fa temps que existeix un ampli consens que a més de la docència i la recerca la universitat també té la missió de la transferència de coneixements.  Sense  pretendre ser exhaustius indicarem alguns indicadors que haurien de servir per avaluar l’impacte universitari en el territori a través de la transferència de coneixements.  Vegem-ho.

En l’àmbit científic i tecnològic els parcs científics i tecnològics de nova generació han permès, sens dubte,  estrènyer els lligams amb el teixit empresarial  de l’entorn. Queda, tanmateix,  molt de camí encara per recórrer en aquest camp i, sobretot, per ampliar-ho als àmbits de les humanitats i les ciències socials: cal ser imaginatius a l’hora de cercar noves  vies de professionalització per als llicenciats en aquests àmbits més enllà de les sortides tradicionals de docència i la recerca.  Però hi ha tota una altra  tirallonga de mecanismes (alguns dels quals porten ja molts anys funcionant) que contribueixen, sens dubte, a la transferència de coneixement en el territori i que adopten diverses modalitats segons les universitats: aules d’extensió  universitària, aules de la gent gran, cursos d’estiu, formació continuada, càtedres,  antenes del coneixement, associacions d’exalumnes o amics de les universitats,  entre moltes d’altres.  Ens equivocaríem de veure en totes aquestes estructures una acció unilateral de les universitats vers els territori. No. Si filéssim prim podríem observar com sovint són fruit de la interacció entre diverses entitats (centres d’estudis, associacions, museus)  i institucions locals (ajuntaments, diputacions, consells comarcals…)  amb la universitat. Existeix, ben mirat, una universitat difusa en el territori, més enllà dels campus universitaris. I més enllà de les estructures o eines que ho fan possible no podem oblidar que cada cop que un universitari (sigui professor, estudiant o llicenciat sortit de les aules) fa un article de divulgació en un mitjà de comunicació, comissaria una exposició,  és membre actiu d’un centre d’estudis local o de qualsevol  altra entitat cultural o professional està contribuint a reforçar el lligam de la universitat amb el seu entorn  territorial. Perquè, diguem-ho clar, la transferència del coneixement i el lligam amb el territori no pot ni ha de ser per als universitaris  un concepte abstracte o una paraula vana i gastada, sinó que s’ha d’entendre com  la suma de cadascuna de les accions que els universitaris fan en aquesta direcció. En uns moments de greu crisi econòmica com l’actual, és urgent ser conscients dels aspectes  socialment benèfics (que s’han destacat a l’inici d’aquest article)  que ha suposat per al territori l’existència d’universitats de proximitat.

.

Joaquim M. Puigvert i Solà
Vicerector de Relacions Institucionals, Societat i Cultura de la Universitat de Girona

Altres articles publicats a «L’espai de»

Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)
La contribució de la formació virtual a la Universitat d’Andorra (Florenci Pla)
La tecnologia no és d’incumbència exclusiva dels tecnòlegs (Faraón Llorens)
Un esforç que val la pena (Cristian Palazzi)
Les habilitats dialèctiques, clau de futur (Marisol Marqués)
La responsabilitat social corporativa a la Universitat (Carmen Parra)
El llibre digital, paradigma de la tecnologia disruptiva (Josep Maria Vinyes)
La fibra òptica i el futur d’Internet (Ivana Gasulla)