Sovint em conviden a parlar o a escriure sobre la tecnologia en educació. I encara que sobre aquest tema podria estendre’m, hi ha molt escrit i molt bo, i millor explicat que jo podria fer-ho. Així que he capgirat els termes i en aquest cas reflexionaré sobre l’educació en tecnologia, que em preocupa molt més.

Les tecnologies de la informació han evolucionat vertiginosament en els últims temps. I encara que tenen molt a millorar (ubiqüitat, informació contextualitzada, interfícies naturals i senzillesa de maneig), no ens hem de preocupar, ja que els enginyers hi estan treballant. Els problemes greus que sorgeixen en aquest món digital no són tècnics, són intrínsecs a la naturalesa humana (delinqüència, seguretat, propietat intel·lectual, frivolitat, fiabilitat de la informació, etc). El veritable problema està en l’ús que es fa de la tecnologia. En un món fortament marcat per la tecnologies de la informació, ens hi hem d’implicar tots i no pensar que és una qüestió exclusiva dels tecnòlegs. Donaré uns quants exemples relacionats amb l’entorn universitari.

En l’àmbit de l’educació ens trobem el que he anomenat la paradoxa de les tecnologies digitals en l’educació, és a dir, que els nadius digitals són educats per bàrbars digitals o, en el millor dels casos, per immigrants digitals. Com els hem de preparar per a viure en un món que ens és aliè, que no comprenem o, pitjor encara, un món que temem?

En l’àmbit personal sempre ens hem preocupat per la nostra imatge. Però ara diem molt de nosaltres mateixos a través de la nostra presència en internet. La identitat digital o el jo digital és el rastre que anem deixant de tot el que fem i pengem a la xarxa. Els nostres fills són conscients de tot el rastre que estan deixant a la xarxa a l’abast de tothom, ara i en un futur?

En l’àmbit social ens trobem que volem aplicar als productes digitals les mateixes normes que als objectes físics. El concepte de la propietat intel•lectual i dels drets de còpia ha de ser àmpliament debatut i consensuat. El model de negoci dels creadors ha canviat. No podem permetre que els nostres fills se salten les lleis fent còpies pirates, però tampoc hem d’impedir-los que compartisquen les coses amb els altres. En un món tan egoista i de culte a la individualitat, els valors de la cooperació i de compartir amb la comunitat han de ser potenciats. Sí, ho confesse, sóc un pirata educatiu!

En l’àmbit cultural no permetem que s’enfronte el contingut global amb el local. Cal potenciar els dos aspectes, ja que no són contradictoris, sinó complementaris. Així va sorgir el nou terme glocal, fusió d’ambdues paraules, per a fer referència a pensar globalment i actuar localment. Les tecnologies de la informació han aplanat el món. I en aquest món global té més valor la cultura local. En qüestions de llengua, no cal optar pel català/valencià o per l’anglès. Cal apostar per una educació plurilingüe i intercultural. La veritable riquesa està en la diversitat, no en la uniformitat!

En l’àmbit lingüístic hem de defensar les llengües locals, però no solament en el món físic, sinó també en el món digital. És important que el nostre ordinador, que en aquest món «parla» per nosaltres, diga que som catalanoparlants. En la Universitat d’Alacant vam engegar una campanya amb la invitació navega en valencià perquè configurem els nostres ordinadors i navegadors web en català. En aquest món digital, els nostres ordinadors són la nostra veu: diguem-los com som!

En l’àmbit de les organitzacions, les decisions estratègiques relacionades amb les tecnologies de la informació (TI) no es poden deixar exclusivament en mans dels tècnics, han de ser assumides pel màxim òrgan de direcció. Però al mateix temps han de basar-se en els coneixements tècnics, la qual cosa implica que el màxim responsable de tecnologia ha d’estar en els consells de direcció. L’estratègia de les TI ha d’estar alineada amb l’estratègia de l’organització. Això es diu govern de les tecnologies de la informació, i en la CRUE treballem en un model de govern de les TI per a universitats (GTI4U), amb l’esperança que els siga útil. Les tecnologies de la informació estan cridades a convertir-se en un element estratègic per a la universitat!

Per a finalitzar, les universitats tenim davant un gran repte que hem d’afrontar ja: l’adaptació de les normatives al món digital. La manera de fer les coses ha canviat, i els estudiants ens demanen que les universitats ens actualitzem. La tecnologia no és una moda passatgera. ¿Serem capaços, per tant, d’atendre les expectatives, o continuarem pensant que tenim 500 anys d’història i que sabem fer les coses bé, i ens mantindrem així per molts anys més?
En resum, la tecnologia no és d’incumbència exclusiva dels tecnòlegs. En el món actual, afecta a tots i en tots els àmbits. Hem d’educar-nos tecnològicament, ja que, vulguem o no, ens movem en un món digital. Ha nascut un nou humanisme en el qual es combinen ciències, lletres i tecnologia. Els ciutadans del segle XXI han de conèixer aquest nou llenguatge i han d’estar educats en aquestes noves idees.

Faraón Llorens
President de la Comissió de Llengua de la Xarxa Vives
Vicerector de Tecnologia i Innovació Educativa
Universitat d’Alacant
Faraon.Llorens@ua.es

Altres articles publicats a «L’espai de»

Un esforç que val la pena (Cristian Palazzi)
Les habilitats dialèctiques, clau de futur (Marisol Marqués)
La responsabilitat social corporativa a la Universitat (Carmen Parra)
El llibre digital, paradigma de la tecnologia disruptiva (Josep Maria Vinyes)
La fibra òptica i el futur d’Internet (Ivana Gasulla)