Tots els éssers vius, fins al més elemental, interactua amb el medi en què viu, és a dir, rep estímuls interns i externs de forma continuada i reacciona amb una resposta concreta. Per tant, els éssers vius responen a la diferent informació que reben i d’aquesta forma també provoquen respostes en els altres membres de la comunitat en la qual viuen. És a dir, hi ha un intercanvi d’informació entre els seus membres. La resposta serà més precisa quan més complexos siguin els éssers vius. En aquest sentit, els humans disposen d’innumerables receptors gràcies als quals poden respondre de manera molt específica als estímuls rebuts. Ser conscient de la informació que rebem només és factible pel gran desenvolupament que ha assolit l’encèfal humà al llarg de l’evolució. És evident que els animals es comuniquen entre ells i, en molts casos, amb una gran eficàcia per viure a la seva comunitat, però la paraula és una forma d‘expressió exclusivament humana. Expressem el nostres pensaments mitjançant la paraula i amb ella ens relacionem amb les altres persones al llarg de la vida. Per aquest motiu, el llenguatge diferencia, caracteritza i personalitza l’ésser humà.

La paraula està tant integrada a les nostres vides que no li prestem l’atenció que es mereix i és per això que no ens adonem de la gran força que pot exercir sobre nosaltres i sobre la resta de les persones amb les que ens comuniquem. No obstant això, hem de ser conscients que parlar no implica comunicar. Comunicar comporta transmetre, explicar, revelar, entendre’s. Per comunicar ha d’existir una intenció prèvia per fer-ho, més enllà de les paraules. L’èxit de la comunicació radica a conèixer la nostra pròpia actitud i la dels nostres interlocutors. Hem de saber governar la llengua, reconèixer els moments en què convé emfasitzar o pel contrari moderar el llenguatge. Quan realment comuniquem existeix de forma inconscient una interrelació entre el pensament i el cor. Per això, quan aquesta no existeix, parlem però no sabem comunicar. Quan comuniquem, el que estem fent en realitat és desenvolupar la nostra capacitat de crear una sintonia amb l’altra persona (empatia), sintonia que va més enllà de la paraula mateixa. Es tracta de la comunicació no verbal. Qualsevol gest o moviment que fem amb el nostre cos, la nostra cara, les nostres mans arriba al nostre interlocutor. Per tant, de forma conscient o inconscient estem practicant l’art d’influir i de captar l’atenció de les persones amb les quals volem comunicar-nos. Està comprovat que el llenguatge dels gestos, la postura corporal i l’expressió facial, així com el to de veu, exerceixen més influència sobre el receptor que la pròpia paraula. Això no vol dir que la paraula no sigui important, sinó que hem de saber transmetre més enllà del contingut del missatge. Les paraules conjuntament amb el llenguatge corporal ens suggereixen sensacions percebudes mitjançant els receptors als què m’he referit prèviament, principalment la vista, l’oïda i els sentiments. En definitiva, comunicar bé és intercanviar emocions.

Segons el que he indicat, sembla clara la resposta a la qüestió de si són les habilitats dialèctiques claus de futur. No obstant això, volia saber l’opinió de l’equip de la UPC que participa a la VII Lliga de Debat Universitari de la Xarxa Vives. La resposta ha estat la que indico tot seguit.

«Qui no ha vist a un nen petit aconseguir el que vol? Des que comencem a parlar utilitzem eines com la persuasió o la negociació i fem ús del llenguatge no verbal. Avui dia hem vist que els conflictes bèl·lics passen cada dia més a un segon pla i els conflictes verbals guanyen terreny. En els temps que vivim on el món cada dia és més globalitzat, la capacitat d’oratòria és fonamental per a qualsevol persona. Com a estudiant d’una titulació d’enginyeria es té una formació tècnica excel·lent, però el que marca la diferència entre la immensa quantitat d’enginyers i enginyeres és la seva capacitat retòrica i d’oratòria. Al món tecnològic ja no és suficient tenir la millor idea sinó que s’ha de saber vendre bé, convèncer, entendre l’altra part o saber respondre preguntes. Per això, cada dia hem de ser més exigents amb nosaltres mateixos i tenir o adquirir aquest valor afegit que ens diferenciï de la resta i que l’adquirim amb el debat, la capacitat de pensar, de raonar, de convèncer, de respectar altres posicions… Com és lògic cada vegada es treballa més en equip i per tant, saber-te expressar és fonamental per interactuar amb les diferents persones que el formen. Per tant, la capacitat d’oratòria i de retòrica ofereix un valor afegit en les nostres vides tant laborals com personals. Perfeccionant aquests dos aspectes podrem gaudir d’un millor futur personal i aconseguir que el futur del món sigui millor».

Amb paraules de les mateixes persones, «gràcies a la Lliga de Debat Universitari podem aprendre, podem formar-nos i, per tant, podem millorar, ja que la Xarxa Vives fa Universitat».

Marisol Marqués
Vicerectora de Relacions Institucionals
Universitat Politècnica de Catalunya

Altres articles publicats a «L’espai de»
La responsabilitat social corporativa a la Universitat (Carmen Parra)
El llibre digital, paradigma de la tecnologia disruptiva (Josep Maria Vinyes)
La fibra òptica i el futur d’Internet (Ivana Gasulla)