Fa només cinc anys que aquesta jove investigadora va acabar la carrera però, sens dubte, Ivana Gasulla (València, 1981) ha sabut aprofitar el temps. En només un lustre ha aconseguit formar part de l’Institut de Telecomunicacions i Aplicacions Multimèdia (iTEAM) de la Universitat Politècnica de València, guanyar el prestigiós premi IEEE LEOS Graduate Student Fellowship, o batre un rècord de velocitat de transmissió de dades per fibra òptica. És evident que el seu futur es presenta més que brillant.

Com vas arribar a l’Institut de Telecomunicacions i Aplicacions Multimedia (iTEAM) de la Universitat Politècnica de València?
Afortunadament, l’iTEAM té fons per a mantenir investigadors postdoctorals. Jo vaig acabar la meua tesi fa un any i mig… i m’hi vaig quedar. El fet que l’iTEAM aposte per nosaltres és molt important. Pensa que ens dediquem a grans projectes que demanen no només becaris, sinó també
persones que tinguen un perfil d’investigador, com pot ser el meu.

I exactament què és el que fas? Què tens entre mans ara mateix?
A l’iTEAM es treballa en projectes molt diferents, però tots relacionats amb les comunicacions òptiques: tenim un grup de mòbils, un altre de radars, un de microones, un d’aplicacions multimèdia… Jo pertany al grup de Comunicacions Òptiques i Quàntiques i ara mateix estic treballant en un projecte europeu que busca «frenar» la llum. Sembla molt futurista, però tampoc ho és tant… Això és, bàsicament, de tractar de retardar una mica la velocitat de la llum per fer-la servir en certes aplicacions.

És a dir: investigació pura i dura…
Doncs sí. Aquests projectes et donen una línia a seguir i, a partir d’ací, vas investigant, vas publicant articles, fas presentacions, assisteixes a congressos internacionals… Per resumir-ho d’alguna manera, es podria dir que la meua feina agrupa totes les tasques universitàries, tret de la docència; tot i que també ajude a formar altres investigadors que estan començant o que estan realitzant la seua tesi doctoral.

O siga que, pràcticament, tens tot el temps del món per a centrar-te en la teua feina…
Efectivament, i sóc conscient que és una gran sort. De fet em sent una mica «pionera», perquè fins fa poc no es contemplava aquesta possibilitat. Per norma general, a les universitats, els investigadors eren els mateixos docents que només es podien tancar al «laboratori» quan trobaven una estona lliure. Nosaltres, afortunadament, podem dedicar el cent per cent del nostre temps a la investigació.

I aconseguir fites tan sorprenents com un rècord de velocitat de transmissió de dades per fibra òptica…
Doncs sí. Dintre del grup de Comunicacions Òptiques i Quàntiques de l’iTEAM hi ha moltes línies, i jo m’he centrat (de fet era el tema de la meua tesi doctoral) en la transmissió de dades per fibres òptiques multimodus. Són les primeres que es van fabricar. Es van començar a fer servir als anys 80 i van tenir molt d’èxit perquè eren barates i molt fàcils d’instal·lar. Tot i així, uns anys després van voler millorar-les i van crear una fibra òptica més cara i més complexa, amb tot el que això comporta. Nosaltres vam decidir treballar amb la primera i ens proposàrem millorar-ne la capacitat de transmissió. Després de fer centenars de proves al laboratori, vam aconseguir batre el rècord de
velocitat al que feies referència.

I sempre pensant en l’usuari…
Efectivament. Al cap i a la fi, el que busquem nosaltres és millorar la capacitat de transmissió en l’últim tram de la xarxa: el que implica directament a l’usuari. Què volem aconseguir exactament? Capacitats de transmissió cent vegades més altes que les que ens pot oferir l’ADSL.

Tornant al tema del rècord, els diaris van recollir la notícia amb titulars cridaners de l’estil: «Ara et podràs baixar una pel·lícula en un parpelleig!». Això passarà realment?
Passarà, passarà… Hi ha molt d’interès, hi ha molts projectes europeus, hi ha moltes empreses… Pensa que l’únic que falta ara mateix és millorar aquest últim tram. Tenim una xarxa troncal de fibra òptica molt bona, però quan arribem a l’usuari s’han de fer pedaços i la velocitat de transmissió es redueix moltíssim. Si em preguntes quan ens podrem baixar una pel•lícula en un parpelleig… Aquest és un altre tema. No sé si serà d’ací a 5 anys o d’ací a 10, però serà.

És clar que per batre aquest rècord de velocitat del què parlem, algú el va haver de perdre, en aquest cas els investigadors de Stanford. Hi ha molta competència en el vostre món?
Home… Una mica sí. Però mentre siga sana és bona, no? Motiva molt veure que algú fa alguna cosa interessant o que publica un article apassionant, i dir «doncs jo ho faré millor». De tota manera, més que de competència jo crec que s’hauria de parlar de col·laboració i de comunicació. Pensa que hi ha projectes europeus que et permeten entrar en contacte amb 15 partners, que parles contínuament amb professionals de diferents universitats i d’empreses de tot Europa, que assisteixes a congressos internacionals… Són oportunitats úniques per a intercambiar punts de vista. Tot plegat, és molt enriquidor.

I és veritat que en el món de la investigació universitària també hi ha una bona dosi de secretisme? O hem vist massa pel·lícules sobre fórmules secretes?
No n’hi ha tant com podria semblar, tot i que és veritat que, de vegades, en cal una mica. La comunicació entre col·legues sempre ha de ser molt fluida, és cert, però també ho és que, si no et vols arriscar massa, t’has de guardar algunes coses només per a tu. De vegades, i afortunadament només de vegades, dones massa informació i desprès et trobes que algú fa alguna presentació o publica algun article que s’assembla sospitosament al què tu havies fet… Però tampoc cal fer-ne un gra massa. Al cap i a la fi, tots ens nodrim del coneixement dels altres: del que s’ha fet abans i del que s’està fent paral•lelament. No hem d’oblidar que la investigació és un procés incremental. De tota manera, mai no està de més mostrar el «què» però no el «com»…

I supose que tampoc estarà de més fer visites periòdiques a l’oficina de patents…
Sí, però no et penses… Ací ens preocupem molt d’anar a congressos o de publicar articles en revistes, però no de les patents. D’alguna manera, estem convençuts que estan més relacionades amb el món de l’empresa, i és una pena, perquè també haurien de jugar un paper molt important al món de la universitat. Tots ens hauríem de plantejar que no només es poden patentar productes, sinó també idees, mètodes de treball… Es tracta, al cap i a la fi, de blindar la propietat intel•lectual que és el nostre valor principal.

Tornant al tema de la comunicació entre col·legues i de les sinergies. Quina opinió et mereix la Xarxa Vives?
Crec que aquestes iniciatives són molt importants. Com t’explicava, a la meua professió és bàsic estar connectat amb investigadors d’arreu del món, però, és clar, sempre s’ha de començar per casa. De tota manera, crec que s’hauria de potenciar. No he vist una interactuació massa forta. Imagine que en el camp de la docència es notarà més, però en el cas de la investigació en tecnología no és tant evident, i és una llàstima.

Tu continues investigant ací, a casa teua, tot i que hi ha molts investigadors que el primer que fan només tenen una mica de reconeixement és marxar. És una opció teua? O és que encara no has rebut la trucada adient?
Si que és veritat que, arribats a un punt, la gent sol «fugir», entre altres coses perquè les condicions que hi ha ací no tenen res a veure amb les que es poden trobar a la resta d’Europa o als EUA. De tota manera, de moment jo treballe molt bé des d’ací, tot i que és cert, no ho negaré, que ja em comence a plantejar diferents opcions de futur… D’entrada, vull valorar si em convé fer una estada d’un any o dos.

I si en lloc de trucar-te de Stanford et truquen de Movistar o d’ONO?
Ja… Empresa o universitat… Són móns absolutament diferents. Al de la universitat no treballes només per fer currículum o per guanyar diners. És més una mena de repte personal. Hi ha molta motivació, molta llibertat… i moltes hores. A l’empresa, en canvi, depens de molts elements externs: d’uns diners, d’un producte determinat, d’unes pautes que et venen marcades des de dalt… Això sí, tens moltes més possibilitats de promoure’t i d’avançar. El problema de la universitat en aquest sentit és que, ara, amb la nova llei de ciència que s’ha aprovat fa poc, no tenim places d’investigadors. Estem amb contractes temporals que es van renovant. Si vols ser permanent, l’única fórmula possible és ser personal docent. Convertir-te en un investigador-professor. Així les coses, per molt d’amor que sentes per la investigació, és normal que, tard o d’hora, arribes a la conclusió que t’estàs estancant. En el meu cas, ja veurem què passa… De moment, tinc molt clar que a la universitat hi ha molta feina per fer, hi falta molta gent, i més ara que hi ha hagut retallades importantíssimes en pressupostos i subvencions.

Tu ja has donat classes?
No encara, i no tinc vocació de professora. No enganyaré ningú. Crec que s’ha de potenciar i s’ha d’ajudar qui sí que tinga aquesta vocació docent.

I a banda de diners, què li mancaria al món de la investigació en aquest país?
Com he comentat abans, una normativa que contemple i definisca clarament la figura del personal investigador com a tal. Contractes permanents que ens permeten no haver de dependre de renovacions continuades. Estic convençuda que, si no solucionem aquest problema, la gent continuarà marxant a l’estranger per a trobar millors oportunitats i estabilitat laboral. Arribat a una edat, no pots estar pendent de contractes temporals ni sense saber què passarà el dia de demà.

No sé si la divulgació, arribar al gran públic, és també una assignatura pendent dels investigadors…
Absolutament. I és una pena, perquè és molt important que la gent sàpiga que s’estan fent avanços ací mateix, al costat de casa seua.

Ja per acabar amb el tema de les empreses. Supose que deuen estar molt pendents del que aneu fent, i més en el vostre cas. Teniu una relació fluida amb elles?
Sí que tenim molta comunicació. De fet, estem més que acostumats a col•laborar en molts projectes amb elles. De vegades, una empresa determinada et diu «mira, necessite que investigues sobre això o allò» i en aquest cas es fa més com una feina de tu a tu. A més a més, en tots els grans projectes d’investigació nacionals o europeus estem en contacte permanent amb grans empreses com Telefónica I+D o Alcatel.

Ivana, tu has passat de ser una alumna a ser investigadora en un temps rècord. Es veuen les coses diferents des de l’altra banda?
Molt diferents. Com a alumne només veus l’activitat docent. Estàs allà asseguda, esperant que t’ensenyen coses, i poca cosa més. No tens ni idea del que representa el món de la investigació, ni et pots arribar a imaginar que aquell professor, a banda d’anar cada dia a classe, té moltíssimes més coses per fer: portar equips, fer estudis, publicar articles… Si tot va bé i passes a l’altra banda, descobreixes ràpidament que hi ha molta feina, però que, afortunadament, tenim molt potencial i un nivell molt més que bo.

I supose que el que també teniu és un ambient de treball envejable. Parla’m una mica del grup de Comunicacions Òptiques i Quàntiques de l’iTEAM. Qui sou? Cóm es l’equip amb el què treballes a diari?
A l’iTEAM treballem al voltant de 150 persones i el grup de Comunicacions Òptiques i Quàntiques està format per unes 25. Tenim gent que estudia doctorats i la majoria dels qui tenen contractes no arriba als 30 anys, així que la mitjana d’edat de l’equip està al voltant dels 27 o dels 28 anys. Com et pots imaginar, som gent molt jove i l’ambient de treball està força bé. Hi ha molta motivació, molta comunicació, molta il•lusió… Si un dia arribes a la feina una mica baixet d’ànims, se t’acaba passant de seguida.

Feu activitats a fora del laboratori?
Efectivament. A les instal·lacions de l’iTEAM tenim pistes de tennis, de futbol, de bàsquet… A més a més, part de l’equip participa sovint en diferents carreres populars i, molts dies, després d’acabar la feina, anem a la platja de la Malvarrosa a jugar un partit de voleibol. El món de la investigació és molt sedentari i no ens podem passar tot el dia tancats. A més, practicar esport i, en general, fer activitats amb els teus companys de feina, és una bona manera de conèixer una mica més el teu equip. Als EUA ho saben des de fa anys.

I tot és així de positiu? No tens cap mena de queixa?
Bé… Potser que és un món molt masculí. Al grup de Comunicacions Òptiques i Quàntiques de l’iTEAM som només dos xiques. Cada vegada que hi entra algú nou creuem els dits, a veure si és una altra dona, però de moment no hi ha hagut sort.

Ivana, ja per acabar, què ens espera al futur pel que fa a la transmissió de dades?
El futur d’Internet, sense cap mena de dubte, passa per fer més potent la fibra òptica. De moment, no hi ha cap més tecnología que ens permeta ampliar tant la capacitat de transmissió. S’ha de pensar que parlem d’una tecnologia molt jove, a la què encara hem de treure molt partit. Tampoc ens podem oblidar de les comunicacions sense fils. Tot i que estan més limitades en qüestions com la capacitat de transmissió o les pèrdues d’informació, el futur també passa per elles. De fet, la millor opció seria aconseguir una convergència entre tots dos móns.

Per Jordi Martínez.

* Entrevista publicada al número 6 de la revista BUC. Universitat. Cultura. Llibres, corresponent a la tardor de 2010.