Gràcies a l’impuls il·lusionat d’Adrià Gual i al suport de les autoritats polítiques de la Diputació de Barcelona d’aleshores, el curs 1913-14 es va fundar l’Institut del Teatre. Presidia la institució provincial Enric Prat de la Riba, i Lluís Duran i Ventosa n’era president de la Comissió d’Instrucció Pública i Belles Arts. Adrià Gual va ser nomenat director del nou centre que, amb el nom d’Escola d’Art Dramàtic Català, es va ubicar al Liceu Filharmònic Dramàtic Barcelonès, on tanmateix des de 1837 es venien impartint ensenyaments dramàtics. A partir de 1914 es concretava amb la Mancomunitat l’aventura de modernització artística, cultural i institucional de Catalunya, però pel que fa al teatre aquest impuls ha tingut un segle de continuïtat històrica.

Efectivament, el 4 de febrer de l’any 1913 s’impartia la primera classe a l’Escola d’Art Dramàtic Català. Es tractava d’una iniciativa formalment modesta, però de contingut transcendent de la qual es fa patent revisant què van ser els primers dies d’activitat acadèmica: d’una banda Adrià Gual presentava el programa de declamació; Gual era l’home del Teatre Íntim, dramaturg, director d’escena, escenògraf, pintor… Joan Llongueras que acabava d’arribar de l’escola Dalcroze, on s’havia format en els ensenyaments musicals a través del moviment, donava gimnàstica rítmica i, per tant, proposava la idea d’unir música i moviment corporal. El tercer professor d’aquells primers dies va ser Pompeu Fabra, a qui Gual havia assignat els ensenyaments de prosòdia. I el quart era Ambrosi Carrión, poeta i dramaturg modernista que explicava història del teatre, especialment teatre grec antic. L’esperit del nou centre es proposava trencar les rutines, superar les inèrcies i modernitzar l’escena catalana bàsicament des del punt de vista de l’actor.

Al llarg d’aquests cent anys l’Institut del Teatre ha format actors, ballarins, escenògrafs, directors, dramaturgs i tècnics, i també ha acumulat un patrimoni documental i museístic i una biblioteca de les arts escèniques que avui és la més important de l’Europa del sud: uns quatre-cents mil títols i prop d’un milió de documents. Naturalment, l’Institut del Teatre ha viscut situacions molt diverses, sempre relacionades amb les dificultats de la nostra història. Joan Alavedra va substituir Gual en la direcció a partir de 1934, i durant un llarg període posterior en va ser responsable Guillermo Díaz-Plaja. A partir de 1970, i amb Hermann Bonnín al capdavant, l’Institut del Teatre es va refundar. A partir d’aquell moment, i amb les direccions successives de Josep Montanyès, Jordi Coca, Pau Monterde i Jordi Font, l’Institut ha esdevingut definitivament un dels eixos vertebradors de la vida teatral catalana que imparteix formació fins al cicle de doctorat, edita i promou activitats culturals, alhora que promociona les arts escèniques catalanes arreu.

Justament per tot això, en dissenyar el programa d’actes del Centenari ens va semblar que calia tant posar en valor la figura modernitzadora d’Adrià Gual a través d’exposicions, publicacions i aportacions teòriques, com reforçar el paper que la recerca i les publicacions han tingut en una institució que mai no va ser concebuda merament com unes escoles. Per tant, ens calia plantejar unes jornades sobre el paper creixent que tenen les arts escèniques en la inclusió social, ens calia posar en valor les aportacions d’excel•lència que s’han fet en dansa a través d’ITDansa, ens calia també obrir la casa als ciutadans, mostrar la nostra història, fer exposicions divulgatives i publicacions, incloure en el programa el gran Congrés de l’IFTR que enguany se celebra a Barcelona amb vuit-cents participants de més de quaranta països, propiciar una reflexió sobre els teatres municipals, proposar un fòrum sobre pedagogia i tècniques de l’espectacle, impulsar la recerca a través del PRAEC (Projecte de Recerca de les Arts Escèniques Catalanes), que en col·laboració amb la Xarxa Vives i l’Institut d’Estudis Catalans es proposa culminar una Enciclopèdia i una Història de les arts de l’espectacle des d’una perspectiva nova i no centrada en la literatura dramàtica…

Les circumstàncies econòmiques actuals han limitat les expectatives del Centenari, que inicialment potenciava la difusió internacional de l’IT amb una gran trobada entre les arts escèniques d’orient i occident i un fòrum sobre els dramatúrgies de la Mediterrània. Tanmateix, el que ha estat possible respon a la idea de fer evidents els eixos que articulen l’activitat regular de la nostra institució. Volem fer més visible el que fem i el que som, i proposem commemorar «els primers cent anys» tot assenyalant que una institució com la nostra –i per extensió totes les institucions culturals— no fem altra cosa que invertir en futur. La clausura dels actes del Centenari serà el febrer de 2014 tot refermant-nos en els propòsits de buscar l’excel•lència, de promoure el coneixement de la nostra cultura escènica i amb la voluntat de compartir amb les universitats el lideratge en documentació, recerca i publicacions teatrals des de perspectives innovadores.

Jordi Coca
Comissionat pel Centenari de l’Institut del Teatre

Altres articles publicats a «L’espai de»

La qualitat lingüística, avui (Marta de Blas)
El poder de la paraula (Pere Miquel Campos)
Els EILC, una gran finestra del català a Europa (Rubén Trenzano)
Tecnologies de l’empoderament i la participació per als joves, amb els joves (Dolors Reig)
La cooperació universitària, en perill d’extinció (Joan Viñas)
La comunicació digital des de la Universitat (Meius Ferrés)
Universitat i empresa periodística: el vincle necessari (Josep Lluís Micó Sanz i Andreu Casero Ripollés)
Seguretat lingüística i internacionalització (Isabel Vázquez)
Les biblioteques virtuals universitàries (Pep Torn)
La universitat com a comunitat d’emprenedors (Jaume Armengou)
La cultura i la ciutat: l’impacte de l’oferta cultural de l’UJI a Castelló i el seu entorn (Wenceslao Rambla)
Universitat i territori (Joaquim M. Puigvert)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)
La contribució de la formació virtual a la Universitat d’Andorra (Florenci Pla)
La tecnologia no és d’incumbència exclusiva dels tecnòlegs (Faraón Llorens)
Un esforç que val la pena (Cristian Palazzi)
Les habilitats dialèctiques, clau de futur (Marisol Marqués)
La responsabilitat social corporativa a la Universitat (Carmen Parra)
El llibre digital, paradigma de la tecnologia disruptiva (Josep Maria Vinyes)
La fibra òptica i el futur d’Internet (Ivana Gasulla)
Les publicacions universitàries en el món digital… i global (Joan Carles Marset)